SORTIDA A LA VALL DE CAMPRODON

Text: Mariola Castany

Fotos: Mariola Castany i Joan Picanyol

No, no és el Tibet; és un punt perdut entre Setcases i Espinavell, je, je, je...

Escalant el 2000...

Preparant l'escalada del 2000...

Ja portaran Citroëns, ja; però de moment, salten... a sobre la neu un 20 de maig...

Aquí, l'amo del 2cv groc, estava un pèl "cagat", per si havia de deixar la sevamàquina a 2000 metres d'altitud...

Què us he de comentar? Realment a la sortida a la Vall de Camprodon, ens ho vàrem passar d'allò més bé.
Jo no les tenia totes amb mi; anar a un càmping a passar un cap de setmana, amb gent que no coneixes i amb el 2K (com li diuen els meus fills). La veritat no em feia massa il·lusió.
Vàrem arribar divendres i la rebuda, tant del Jordi Sanchez com de la resta dels 2K va ser molt afable. Heu de pensar que només coneixíem de vista i de parlar en alguna ocasió, al Joan Picanyol i al Pablo Cociña.
Abans de sopar, el Jordi ens va comentar la sortida que tenia preparada pel dissabte, fer la pista forestal de Setcases a Espinavell.
Vàrem anar a sopar, i ens va sorprendre les "delicatessen" que el Pedro el cuiner, ens tenia preparades; no es pot negar que vàrem menjar d'allò més bé durant tot el cap de setmana. Després ens vàrem assabentar que el Pedro s'havia format a l'escola de cuina Hofmann.
El dissabte a dos quarts d'onze estàvem tots preparats per sortir. Llàstima que la pista estava en pitjors condicions de les que el Jordi es pensava, però de totes formes i a pesar de les pedres i rocs, la vàrem fer. Només va haver-hi el petit ensurt; del tub d'escapament del Pablo.
De totes formes, va valer la pena, només per veure els paisatges que en Jordi ens anava mostrant, doncs contínuament anàvem parant. Llàstima que va fer acte de presència la boira i no ens va deixar veure la muntanya del Costabona, però de totes formes els meus fills s'ho varen passar d'allò més bé, ja que el Joan Picanyol els va deixar anar a la part del darrera de la seva pick-up durant un trosset de la pista.
A l'endemà vàrem pujar a Wallter 2000.; o sigui a 2.000 metres d'altura. Va haver-hi algun 2K que va començar a tenir problemes (el nostre), però només era l'inici.
Quan vàrem arribar a dalt, encara hi havia neu, i els nens no vegeu com s'ho varen passar!!!
Però llavors, va arribar el moment de demostrar els coneixements de mecànica apresos. El nostre cotxe no va voler engegar.
I com a mosques a la mel, en un moment vàrem tenir tot el cotxe envoltat de supermecànics. Des d'aquí volem donar les gràcies a l'Amadeu, al Robert, al Josep, al Juan i tots els que es varen embrutar les mans (i també als que no) per arreglar-nos el carburador que estava molt brut. Mentre estaven desmuntant el carburador, amb totes les peces fora, el meu marit (en Jaume) només pensava que no ens sortiríem a no ser amb l'ajuda del RACC. Quin home més incrèdul!
Que més us puc comentar? Ja tinc ganes d'anar a la propera sortida i tornar a veure a totes les persones que vàrem conviure plegats durant el cap de setmana.
Ha estat una experiència inoblidable.
I jo que tenia tan poques ganes d'anar!!!!

Mariola Castany