És sabuda la tendència que tenen els citròfils a associar-se segons diversos criteris. Sense anar més lluny, aquesta casa n'és una mostra. Hi ha associacions per models, per èpoques, per interessos... El que encara no havíem descobert és una associació de descontents. De fet, suposem que ja no és vigent, ja que la vaig descobrir practicant el gratificant exercici de remenar i rellegir revistes velles, un plaer que recomano a tothom.
El cas és que l'any 1976 un senyor anomenat Ivan Ginioux es va comprar un CX Pallas, cosa ben lògica si tenim en compte que només havia conduït Citroëns, ja havia patit un DS i mantenia un SM, és a dir, ja era citroënista convençut. Al cap d'un parell d'anys van començar a grinyolar els frens, cosa que treia l'home de polleguera. Com que no va haver-hi manera d'arreglar-ho després de molts canvis de plaquetes de frens i ja n'estava tip, va decidir queixar-se directament al president de Citroën, i ja que hi era, va decidir no deixar-se res al pap: a més del problema del grinyol, el parabrisa davanter no tenia una bona visibilitat perquè, segons ell, «les partícules greixoses colmaten les microporositats de la superfície del vidre» per fora i per dins es recobria progressivament d'una capa «d'emanacions de vapors d'àcid greixós que prové dels revestiments plàstics». Més: Quan posava la calefacció tenia massa escalfor a les cames i no podia «ni tocar» les manetes de regulació de com cremaven, però no aconseguia una entrada prou eficaç d'aire fred.
I finalment, el pitjor de tot, les rodes del darrera eren una mica més petites que les del davant per «estalviar» en pneumàtics. De postres es queixava que un amic seu havia tingut problemes de subministrament de recanvis. En aquest punt, no content d'amenaçar amb comprar-se un Renault, per exemple, Monsieur Ginioux alertava vet aquí l'esperit citroënista en el fons amb crear una associació d'usuaris de cotxes Citroën per a llur defensa. Com us podeu imaginar, la resposta de la casa no va complaure el nostre amic, que va decidir passar a «l'acció directa» (visca el maig del 68!). Res de cremar Citroëns al barri llatí; va imprimir el fulletó que podeu veure i en va anar dipositant personalment més de 1500 exemplars en tots els CX que va trobar només al voltant de Paris, amb el prec que els escampéssin com una taca d'oli. Anava signat per «Un grup de Citroënistes descontents».